Històries

NAAN el petit gat valent!

Divendres passat, passejant amb en Ferran vam sentir com miolava un gatet.

Radera el pati de la catedral hi ha una fossa protegida per uns vidres, impedint així que la gent hi pugui caure. Tot i així, els gats més petits no tenen aquesta sort… Entre el pati i els vidres queda un forat per on és fàcil que els gatets d’una o dues setmanes caiguin sense poder-ne sortir per cap altre cantó.

E veure’l s’ens va fer tant petit el cor que En Ferran va córrer a casa a buscar el material d’escalada per poder baixar a buscar-lo. Mentres jo m’esperava vigilant si es movia.

Quan va arribar, va lligar la corda a un arbre, va baixar rapel·lant i va pujar, amb el jumars, amb el gat dins una bossa de tela. Abans de tornar-lo amb els pares, li vam fer una foto de record.

Però la història no acaba aquí, dissabte va passar el mateix, un altre gatet havia tornat a caure (i no era el mateix!!)

I “ni corto ni perezoso” vam tornar a liar la mateixa “tangana”. Aquesta vegada, però el gat ja no estava tant “bé” com l’altre, ki faltava moltíssima força i a més el seus pares no estaven per allà.

Així que cap a casa amb el Naan (pa hindú), parant abans a comprar-li llet en pols de gatets i biberó.

Era tant petit que no sabia ni mamar, només miolava (sense veu) i tremolava. Després d’escalfar-lo i aconseguir que begués unes gotetes de llet vam poder escoltar una miqueta la seva veu.

Ara ja està fet tot un Gran Naan! No té més d’una setmana, però ja sap enganxar-se al bibe i dormir calentet a la seva manta. Ara viu a una casa, amb una altre gat de 3 mesos i una família que l’estima…

     —————————————————————————

Viernes encontré un hamster chino!!

Eran las 7:45 de la mañana, y como es de costumbre, antes de ir a trabajar (cuido a un chiquitín de 7 meses), paré a saludar a la chica del quiosco. Allí vimos como una bolita pequeñitina y gris se acercaba tímidamente a nosotras. Se notaba que estaba acostumbrado a ver gente y que parecía que venia en busca de comida.

Estaba sucio y hambriento, así que antes que se lo comiera un perro un gato o lo chafara una bici (hablo de un pueblo muy muy pequeño cerca de Vic, Folgueroles), lo recogí y lo metimos en una caja grande donde le pusimos agua, lechuga y zanahoria fresca, con la intención de trasladarlo a otro sitio más seguro.

Como yo tenía que ir a trabajar le pedí a Sonia (la quiosquera) que lo cuidara, ya que en pocas horas yo ya podría estar por él. Mientras, le llamaríamos Tofu y le mimaríamos como se merecía!

Cuando salí a pasear con el “peke” pasé voces a conocidos de confianza si querían dar buena vida a un huerfanito gris. Lo mismo hizo Sonia desde su puesto.

Finalmente le encontramos una família de adopción! Creo que va a vivir en mejores condiciones que las que le deparaban, pues su nueva família le ha hecho una casita en el jardín y están encantados de tener un nuevo amigo. Deseo que Tofu sea feliz y que ronde tranquilamente en su gran jardín de flores y branquitas…!

Buena y larga vida, Tofu!!